Va de vaques, formigues i el teorema d' "el padrino"

A dia d’avui qui no parla sobre la crisis econòmica no és ningú. És per això, que fugint del solitari anonimat, i plenament conscient de la meva ignorància sobre el tema, vull dir la meva.

El primer que crec que hem de saber és que malgrat algún que altre maquillatge nominatiu, ens trobem davant d’un sistema capitalista. Aquest es regeix per la totpoderosa mà invisible del mercat, la qual per mitjà dels seus dits, l’oferta i la demanda, regula els preus dels béns i serveis existents. Aquest mateix sistema exposa que l’economia, organitzada d’aquesta manera, és cíclica. Això vol dir que hi ha èpoques de vaques grasses i èpoques amb vaques flaques. Sort que en època de bonança, agafem tots el conte de la formiga i la cigala, i ens posem a estalviar, que sinó arriba la crisi i passa el que passa; o no?

Ara les vaques flaques estan aquí. La voraç especulació immobiliària, seguida de la inconsciència del món financer han fet que aquets pobres animals es trobin famèlics i amb unes expectatives de trobar aliment bastant decebedores. Però recapitulem, què ha passat:

- Existeix una gent amb un poder adquisitiu tant baix que és incapaç d’accedir a una vivenda, doncs aquesta té un preu desorbitat, resultant d’una altíssima especulació en el sector.

- Aquesta gent, amb pocs recursos, fa com tot bon ciutadà i va al banc. Allà els diuen que no; les grans entitats financeres, assentades en el mercat no volen gent amb alt risc de morositat.

- Així que van als bancs menys potents i aquests, per a poder competir amb les grans entitats, s’arrisquen a donar-los préstecs amb uns interessos que poden ésser qualificats d’usura.

- Quan les vaques són grasses, tot va bé, els pobres guanyen un salari perquè hi ha empreses en les que treballar i els índex de morositat són baixos; tots contents.

Però.... no tot són flors i violes, recordem que vivim en un sistema capitalista, i que el mercat de tant en tant s’ha de reajustar. Aleshores arriba l’anorèxia involuntària de les vaques.

- Les empreses tanquen.

- Els pobres no poden pagar la hipoteca

- El banc està endeutat

- Cau un banc, augmenta la desconfiança en les entitats financeres. A més a més, el problema afecta a altres entitats doncs existeix un mercat intern en el qual els bancs es compren i venen els deutes (també els d’alt risc).

I arriba el punt bonic. Aquells qui havien obtingut beneficis en època de vaques grasses no havien estalviat llet i carn, sinó que s’havien atipat a base de banquets. Però això no tots, només els amos de les empreses financeres i immobiliàries. No obstant, on no n’hi ha no en raja i ara les vaques són primes, i els especuladors han menjat molta quantitat, això vol dir que s’han menjat la teca d’algú; de molts per a ser exactes.

A més a més, els bancs que no han caigut tenen por i també els ciutadans. Aleshores, quan la desesperació ens envaeix. Quan creiem que tot està perdut, recordem aquell amic, l’estat. En ocasions anteriors ens havia salvat però varem renegar d’ell en favor de la eficiència, el laissez faire i la canonitzada doctrina neoliberal.

Al afectar-nos a tots, el bo de l’estat (corrupte a vegades, imperialista d’altres, però encertat de tant en tant) aporta liquiditat al mercat, avala als bancs i ens garanteix a tots els estalvis. A més, dóna diners a les empreses. Però qui paga l’estat?

Doncs tots nosaltres amb els nostres impostos. Els diners per a salvar els qui s’han enriquit prèviament els posem tots. Diners que podrien anar a equipaments públics però que van a entitats privades, que en

èpoques de bonança no reparteixen entre tots els beneficis.

Així que què puc dir? Doncs que estic plenament d’acord en fer això. Salvem els estalvis de tots i totes. Tot i així, aquests favors del dia de la boda de la nostra filla s’han de retornar; o almenys això és el que diu el teorema del Padrino.

Jo crec que és la ocasió per a posar una legislació sobre les activitats financeres, limitar-les per a evitar l’especulació – autèntica causant d’aquesta crisi – i sobretot fer que els qui s’han enriquit i especulat amb els estalvis de tots paguin la seva part de culpa.

Esperem que la crisi sigui breu, però sobretot esperem que aprenguem d’aquesta. Frenem l’especulació generada per al capitalisme caníbal. Prou de tant mà invisible del mercat i més mà visible de la llei de l’estat, que a la hora de la veritat aquest som tots i aquest l’escollim tots, o almenys això se'ns ven en aquesta democràcia.

Democràcia, respecte i reciprocitat - Anècdotes de vestuari

Primerament esmentar que el motiu d’aquest article sorgeix arran d’una discussió que varem mantenir la setmana passada. Estant al vestuari, després d’un partit de futbol, on per variar havíem estat derrotats, varem amb uns companys d’un altre equip a qui coneixem d’escola. Amb tot això, que un dels integrants de l’altre equip va dir-nos que formava part de Nuevas Generacions (Joventuts Polítiques del PP). Aquest fet va generar unes cares de circumstàncies entre els membres del nostre equip, els quals, perquè no dir-ho, no sentim excessiva simpatia per aquest partit. Heus aquí que el debat començà, però ràpidament un bon amic faltà al respecte a aquest jove militant retraient-li qüestions de caire personal i no polític.

En aquest punt el noi del PP s’ofengué profundament. Començà a demanar respecte i valors democràtics. És aquí on vull incidir. A dia d’avui el respecte és un valor considerat com a necessari i inqüestionable. Tot i això, em pregunto si realment s’ha de respectar completament tota opinió. Dit així d’entrada sona molt poc democràtic però, sota l’escut d’aquest mateix sistema polític tolerem determinades actituds més que qüestionables.

Fins a quin punt s’ha de respectar a algú qui:

1) Considera que l’únic model de família vàlid i que ha d’estar regulat per llei (drets i deures) és el model cristià: Home, dona i fills. Sense respectar a famílies monoparentals, homosexuals, transsexuals, etc.

2) Associen el fenomen de la immigració amb el de la delinqüència. Quan és ben sabut que els qui venen aquí de forma il·legal ho fan per la misèria existent als seus països. Que un cop aquí venen a treballar i a buscar una oportunitat però el que troben és una societat arrogant que els discrimina, els margina en guettos i els insulta. A més a més, són qui sustenta el nostre sistema de pensions i qui fa aquelles feines necessàries que nosaltres no volem fer. Per tant, no es respecta a aquells qui per gana han de deixar el seu país.

3) Creu que l’avortament és quelcom immoral i segueix a favor que aquest sigui penalitzat per llei. Sense així respectar a totes aquelles persones, sobretot dones, qui han de passar per una experiència tant dura; i que en cap cas, voluntària.

4) Segueix sense prendre consciència de la realitat incomoda (perdó pel gag fàcil) que és el canvi climàtic. Amb informes de la ONU que avalen la seva existència i insten els estats a prendre mesures d’actuació per paliar-lo. Amb això, som tots qui no estem essent respectats.

5) Qui és un clar partidari de la limitació del sufragi passiu per a determinats col·lectius; fent que aquests no puguin presentar-se a les eleccions. Fet que suposa que no es respecti determinades idees polítiques (democràtiques: Perquè no condemnar és diferent de donar suport!)

6) Considera que només existeix una nació dins l’actual estat espanyol. Negant així una realitat que fins i tot els partidaris d’un major centralisme no poden obviar. Això suposa una falta de respecte a tots aquells col·lectius nacional diferents de la nació espanyola però que comparteixen – actualment i en contra del que alguns voldríem – estat amb ells.

7) Encara no han condemnat el suport a un cop d’estat contra un govern democràtic que va acabar amb la guerra civil més sagnant de la història de l’estat espanyol i que posteriorment va suposar 40 anys de dictadura. En aquesta última el respecte sí que mancava. Cert és que ambdós bàndols van dur a terme atrocitats, però uns defensaven el govern escollit pel poble i els altres van fer un cop d’estat i van acabar implantant una dictadura. El mínim que es pot fer és demanar perdó i aprovar una llei de memòria històrica que consolidi la democràcia que tenim avui en dia. Però això no és així, fet que es una manca de respecte per les víctimes i per tots el demòcrates.

Tots aquests fets fan més que qüestionable l’haver de respectar a tots aquells qui amb el seu vot o la seva militància respecten aquests valors. Sabem que la democràcia es basa en això, en destinar totes les teves forces en permetre al teu rival polític expressar-se lliurement. No obstant mossegar-se la llengua acaba fent mal. Comprenc el meu amic i sincerament no sé fins a quin punt hem de posar sempre l’altra galta. Esperem que la paciència ens duri a tots, pel bé d’aquest meravellós sistema que és la democràcia. Imperfecte, però tristament el millor que tenim.

*especial agraïment a la col·laboradora eusko-catalana qui sens desdeny a guatllat el text i n’ha atorgat el vistiplau.

Exercici de memòria.

El motiu d'aquest article és un comentari que he escoltat avui mentre mirava les notícies. L’informatiu estava exposant la recent noticia de la mort de Benazir Bhutto al Pakistan, quan de sobte he escoltat un: Putos Moros! Seguit d'un posterior debat en el qual s'ha matisat aquesta frase, perquè no quedés cap dubte del seu caràcter xenòfob.

Estic segur que tots teniu algun amic/conegut/familiar que pensa així. Que creu que estem patint una autèntica invasió! Els més radicals potser són partidaris i tot de posar uns canons a Gibraltar a veure si així no passa ni una patera. Però els arguments emprats es basaven a partir d'experiències personals, i els típics: Tinc un/a amic/ga a qui li va passar....

El que deia és que a les escoles els nens "moros" no feien cas de les professores pel simple fet que eren dones, i que tampoc s'adaptaven a la societat.

Bé, tot això està molt bé però.... aquí comença l'exercici de memòria.

1) Per què aquesta gent "ens envaeix"?
Resposta simple: procés de colonització: espoli de recursos per part de les potències colonials d'Àfrica, Àsia, Sud-Amèrica.... Per no parlar dels governs titella que hem anat posant al llarg de la història per afavorir als nostres interessos. A algú li sona l'Escola de les Amèriques? La divisió de Corea? i tot això sempre que no oblidem les tant innovadores guerres preventives per estendre la democràcia! Això sí! Democràcia només per aquells qui tenen recursos naturals que vulguem controlar.

2) Però per què fan això! Aquí també hem estat pobres i casi no hem emigrat a altres països i si ho hem fet ens hem integrat perfectament en la societat que ens acollia!

Sí sí, m'estic passant amb els sarcasmes. Aquesta afirmació és més falsa que allò de que els Plastidecors es poden esborrar. Només dir que si passes per Suïssa o Alemanya recordaran encara la immigració espanyola i catalana en aquells territoris, la qual no es va integrar plenament en la societat. El nostre estat era pobre, i per fugir de la pobresa la gent immigrava als països desenvolupats i sincerament la situació era una mica com el que ens passa a nosaltres ara.

3) Finalment: Estem donant-los unes prestacions a canvi de què? De perdre recursos que podríem destinar als d'aquí?

Bé, considero que nosaltres per sort els podem aportar coses, oportunitats que en el seu país no podrien tenir, encara que tampoc tantes com, des del meu punt de vista els hauríem d'aportar. Ells en la nostra societat, integrat o no duen a terme aquelles feines que nosaltres no volem, encara que estiguin sobrequalificats per fer-les. També i més important encara, a canvi de la nostra caritat sustenten el nostre sistema de pensions.

No sé si sabeu que una generació a nivell de població es succeeix a partir de 2,1 fills per dona. Això suposaria que el nombre de població es mantindria intacte. Però en el nostre país aquest és del 1,2. Si a aquest fet li sumem que la nostra esperança de vida es de les més altes del món. Aleshores ens trobem.... tatxan! Amb un envelliment de la població! Més vells vol dir més pensions però ups! també i ha menys joves per sustentar-les. És a dir que si no volem acabar amb els sempre tant assequibles per tothom plans de pensions, potser haurem d'acceptar que ens envaeixin una mica.

PD: Vull dir que no estic a favor d'una lliure immigració de persones i d'un papers per a tots. A més a més considero que s'ha d'exigir i facilitar la integració de les persones dins la societat. Però crec que la clau és dur a terme polítiques de debò per desenvolupar els països emissors d'immigració. No sé, una petita compensació pel nostre espoli històric.

Un bon link!

http://www.unjocperillos.org/

Exèrcits: Problema o solució?

És ben sabut per tots que sense armes la resolució consensuada de conflictes seria molt més comuna, al igual que senzilla. Tenir un millor i més ampli armament avui en dia, i des de sempre, ha servit per decantar la balança de les conteses. Tot i això i malgrat ens sembli molt trist, la dura realitat és una altra i voler intentar resoldre una disputa sense tenir en compte aquest element l'únic que faria és que els resultats fossin només fum.

És per aquest motiu que considero que l'existència d'un exèrcit és necessària, ja sigui per qüestions de defensa o per dur a terme missions humanitàries. Perquè dic això? En primer lloc. Renunciar a un exèrcit defensiu de forma unilateral a dia d'avui implica exposar-se a una alta vulnerabilitat en cas d'haver un conflicte. Podríem pensar que no tenir exèrcit és el primer pas perquè no hi hagi conflictes, però la realitat és una altra ja que no tot depèn de nosaltres. Les conteses s'originen a partir de dos actors i molts cops poden ser inevitables per molt que fem. En aquest cas, no tenir exèrcit suposaria un autèntic desastre pel nostre territori.

L'experiència històrica ens ha dotat de diversos exemples de situacions com aquesta. El cas que hem ve a la memòria és el cas de Bòsnia Hercegovina. Aquest estat havia renunciat al seu exèrcit va propiciar que un cop és comencés a dissoldre Iugoslàvia, Sèrbia els va envair de seguida. Val a dir que aquest territori es caracteritza per la seva gran barreja d'ètnies i religions.
Principalment trobaríem: Bosnis-Musulmans (d'ètnia Bòsnia), Bosnis-Ortodoxos (d'ètnia Sèrbia) i finalment Bosnis-Catòlics (d'ètnia Croata). Això suposà que la invasió de Sèrbia a Bòsnia, despertés el recel de Croàcia la qual intervingué també en el territori. El resultat: Una Guerra entre el 1992-1995 en la qual es van produir neteges ètniques, nombrosos morts i un gran nombre de desplaçats; a més d'enfrontar els diferents col·lectius que havien conviscut en el territori. Ara per ara aquest territori es troba dividit en dues províncies, una sota el control serbi i l'altra sota el control croata. No sé que hagués passat si els Bosnis-Bosnis haguessin tingut exèrcit. La guerra segur que també hagués succeït però avui en dia potser viurien en un estat unificat físicament (encara que dividit moralment)

El segon fet a remarcar és la necessitat d'un exèrcit per a dur a terme missions humanitàries. Molts cops si les tropes de la ONU haguessin fet més s'haguessin evitat grans matances: Iugoslàvia mateix, Rwanda, Darfur,...

No obstant, considero que els exèrcits són armes de doble fil i un gran poder militar es pot emprar per dur a terme accions de caire ofensiu (violant totes les convencions del dret internacional públic). Per això crec que s'hauria de desvincular aquest de la sobirania dels estats. Jo personalment optaria per la creació d'una defensa internacional comuna (una OTAN però que fes actuacions reals). Crec que amb un exèrcit comú es tendiria molt més a la resolució pacífica dels conflictes i es podria dur a terme una acció humanitària veritable, més enllà de les guerres per estendre la democràcia que en realitat són per interessos propis pels recursos del país.

Per que això funcionés, s'hauria de crear mecanismes d'actuació ràpida quan realment sigui necessari. Qui sap, potser la creació d'un exercit comú seria el primer pas perquè algun dia puguem parlar de la desaparició de les forces armades sense que ens anomenin somiadors. De moment una bona mesura seria canviar les armes pels llibres. Gasto militar a despesa escolar!!

Qui s'asseu a la taula de negociacions per la pau?

Ahir va acabar una cimera celebrada a Anapòlis, en la qual es va reunir Israel amb la autoritat general Palestina i que tenia a George Bush com a moderador. Aquesta es plantejava com una nova temptativa per intentar arribar a la fi de la violència en la regió de Pròxim Orient. El resultat d'aquesta ha estat que s'arribarà a un acord de pau al 2009. Personalment valoraria positivament aquesta idea ja que obre un raig a la esperança.

No obstant, no cal oblidar que es tracta de la regió amb més tractats de pau per any, i ja sabem que bé que funcionen a la pràctica. A diari i per desgràcia, sabem de noves víctimes d'aquesta contesa.
A més a més, cal reflexionar sobre quines mancances té aquest acord des del moment en què es va començar a negociar.

Només cal veure quina ha estat la posició de Hamás sobre la conferència. Ells no la troben representativa ja que consideren il·legítim el govern d'Al-Fatah. Per comprendre bé la situació cal dir que el govern israelià va finançar el grup islamista radical de Hamás per tal que prengués força a l'autoritat palestina d'Al Fatah i al seu anterior líder Arafaat. Tot i això, Hamás va guanyar molta força i ara per ara és qui té el govern de facte de la franja de Gaza i un cert suport a Cisjordània. Val a dir que a més a més del conflicte Israel-Palestina; ara per ara trobem també un conflicte entre les dues faccions palestines.

Per tant cal que ens preguntem quines són les possibilitats d'un possible acord de pau que no contempli la posició de Hamás, i que fins i tot, aquest grup el deslegitimi des del primer moment? Personalment opino que amb dificultat s'assolirà així una pau.

Un cop vist aquest cas podem reflexionar sobre el conflicte d'Euskadi. Com és possible una negociació que no inclogui a aquells qui són més afins amb la lluita armada per la autodeterminació? Quin via queda a un determinat pensament polític quan se li prohibeix l'accés a les institucions? La veritat és que es tracta d'una qüestió complexa i m'agradaria saber les vostre opinions.

Finalment dir que espero que aviat es pugui resoldre aquest conflicte latent d'Israel i Palestina, amb una solució consensuada que permeti la pau i la llibertat de tots els poble que hi participen.

Renovem el que realment importa.

Per fi! El dia que tant havíem esperat ha arribat. Ja coneixem el nou projecte d'Artur Mas per tal de renovar el catalanisme. Personalment considero que tota renovació i intent d'aportar més a la vida política és sempre positiva. Per això m'agrada veure com des de Convergència Democràtica de Catalunya es realitzi aquest esforç.

No obstant, considero que aquest text té unes finalitat completament electoralistes i que hi ha molt poc de l' "amor al arte" que jo valoro a la hora de fer polítiques. Crec que si s'ha volgut emfatitzar en el caràcter catalanista del partit ha estat per contrapesar l' "efecte Montilla" el qual té les de perdre si es situa el debat polític en l'eix Catalunya - espanya. A més a més si aprofites el caos ferroviari i li afegeixes una mica de víctimisme català (el qual està - des del meu punt de vista - completament justificat) tenim un ampli espai polític del qual acaparà vot.

A més a més, de renovació del catalanisme poca. Ja que ens hem trobat amb un discurs ambigu i ple d'eufemismes, per tal de no mostra-se excessivament radical i perdre el sempre tant fidel vot de la dreta catalana.

Val a dir que a nivell de marqueting electoral aquesta estratègia ha estat força bona. Crec que aquesta idea tant pròpia dels Republicans americans de generar una mena de "think thank" per tal de buscar les sinèrgies i atraure als electors potencials haurà convençut a més d'un votant d'Esquerra.

Tot i això, considero que una bona política d'oposició, no s'hauria centrat tant en l'electoralisme i s'hagués preocupat dels problemes realment importants. Fa poc que sabem que Catalunya es troba a la cua de la Unió Europea i d'Espanya pel que fa a nivell educatiu. Amb unes taxes de fracàs escolar, de repeticions de curs i de percentatge d'estudiants que no van més enllà dels seus estudis obligatòris absolutament deplorables. Crec que tots els recursos dedicats a renovar el catalanisme serien molt més productius si els dediquessim a renovar les coses que realment importen.

Manifestacions variades, respostes uniformes.

És ben sabut que en el món d'avui en dia tothom té reivindicacions a fer sobre una gran varietat d'aspectes. Però el que és important és que podem trobar una hetereogeneitat gairebé tant amplia de maneres de com dur-les a terme. L'exemple més clar l'hem viscut aquesta darrera setmana, on han confluit dos tipus ben divers-sos de manifestacions.

La primera d'aquestes es va produir el dijous passat. Protestava contra l'anomenat Pla Bolonya el qual afecta al sector universitari. La concentració va tenir força èxit ja que va aconseguir fer sortir als carrers barcelonins 3500 estudiants; i moltes més si sumem la totalitat del territori català. Aquesta es va desenvolupar sense cap tipus d'incident i es va veure amenitzada pels tambors, disfresses i càntics dels manifestants.

La creu d'aquest acte, la varem veure ahir. Coincidint també en el mateix espai geogràfic - el centre de Barcelona - varem trobar un altre tipus de manifestació. Es tractava d'una concentració antifeixista en memòria d'un jove assassinat a Madrid, després d'una baralla amb un grup de neonazis. Qualsevol que veiés les notícies ahir va poder observar de quina manera va acabar. En una autèntica batalla campal entre manifestants i mossos, amb ferits per part d'ambdues parts i diversos detinguts.

Però malgrat la diversitat de les protestes, ambdues tenen un tret en comú. El seu ressó mediàtic no anirà més enllà dels 2 o 3 dies. De què serveix sortir a dia d'avui al carrer si els governs no escolten? Perquè manifestar-se? No cal que us recordi quin va ésser l'exemple més clar d'aquest passotisme governamental, les conegudes i multitudinàries manifestacions contra la guerra d'Iraq on el govern del moment va fer més que evidents els defectes d'una democràcia on el ciutadà només participa cada 4 anys.

Arribats a aquest punt cal que reflexionem sobre què hem de fer els ciutadans per ésser escoltats; però sobretot que han de fer els governs per acabar amb aquesta sordera crònica.
La pregunta està servida. Mentres, haurem de contentar-nos en tenir només èxits en les concentracions que no reclamen res, sino que serveixen per mantenir viu el record. Si no ho creieu, demà a plaça Sant Jaume veureu com la memòria de López Raimundo segueix viva.